Una Catalunya plural

Fa pocs dies em va arribar una informació curiosa que em va sorprendre força: el segon nom més posat el darrer any a la província de Girona ha estat el de Mohamed. Informació que, sens dubte, sobta, però que si ens hi parem a pensar, ens obre un gran debat sobre un tema important, preocupant i alhora problemàtic com és el de la immigració. És cert que s’ha d’anar amb molta cura quan es tracta aquest tema, ja que al mínim comentari mal expressat, que critiqui algun punt relacionat amb la immigració, et salten al coll titllant-te de xenòfob i racista; ara bé, penso que s’ha de tenir el valor d’afrontar aquest debat sense por i això és el que pretenc amb aquest text.

Partiré de la idea que la immigració massiva, actualment, és un problema; i això ho sap l’esquerra, la dreta, el centre i els extrems. Tradicionalment, els sectors més “esquerrans” o socials s’han mostrat a favor de la immigració; si em permeten posicionar-me, jo hi estic a favor, trobo que és necessària la multiculturalitat, i, alhora, en el món en què vivim, és inevitable. La dreta, en canvi, sempre ha estat més lligada al nacionalisme, a la defensa d’unes persones d’un lloc determinat, i s’han mostrat més escèptiques davant els avantatges de la immigració. Al llarg d’aquests darrers anys, el tema de la immigració s’ha deixat de banda, en gran mesura, i en la meva opinió, perquè era un tema conflictiu de tractar, sobretot, com he dit, per part dels partits d’esquerres, que veien que era un problema però no hi trobaven solució. Analitzem la història recent d’aquest país per veure més clarament la situació actual.

Al llarg de moltes dècades del segle XX, Catalunya ha estat una Comunitat Autònoma receptora d’immigrants, primer d’Aragó i, posteriorment, d’Andalusia. A finals de segle XX i principis del XXI, Catalunya, i, en general, l’Estat espanyol, ha rebut immigració procedent de països de l’est d’Europa, d’Orient llunyà i del nord d’Àfrica, a més de la que ha arribat dels països europeus més desenvolupats, fins el punt que, avui en dia, hem arribat a un punt on això no és sostenible. El context de crisi i el gran augment de la immigració han saturat l’Estat que ja no pot fer front de la mateixa manera que ho feia anteriorment a les necessitats dels seus ciutadans. En altres paraules, en el context actual l’Estat del benestar ha arribat al seu límit. Ara bé, cal mirar enrere per entendre aquesta situació: resulta que fa més d’una dècada, quan governava el Partit Popular, el Sr. Aznar va tenir la il•luminació del neoliberalisme caigut del cel. Tot va començar a créixer com una gran bombolla, el sector de la construcció funcionava (quins temps aquells!!), i, lligat a això, hi havia llocs de treball per un tub. En aquell moment, tota la immigració que arribava a Espanya era absorbida pel mercat de treball; els nouvinguts tenien treball i un sou amb el qual viure i alimentar les seves famílies, i l’empresari gaudia de mà d’obra barata. Posteriorment, quan la bombolla va petar i amb això la construcció, el mercat va deixar d’absorbir progressivament tota aquella gent que abans si que podia absorbir; per altra banda, la dinàmica de la immigració continuava. En aquest context arribem al moment actual: què passa, ara que ja no hi ha treball ningú els vol? La cosa no va així, o millor dit, les coses no haurien d’anar així. En tot cas, ens trobem amb un problema, que no són els immigrants, sinó la saturació que té l’Estat per garantir la supervivència dels pilars fonamentals del benestar de la ciutadania; un problema del qual en som culpables nosaltres mateixos com a ciutadans, i els polítics en especial, per haver actuat de forma despreocupada durant tants anys.

Teòricament, al problema, solució. Jo, en aquest cas, no la tinc. Els partits
tradicionals, sembla ser que no es mullen i tampoc tenen solució. I aquí és on determinats partits han vist la llum. I és una llàstima que, per manca de voluntat alhora d’afrontar aquest problema, les solucions les aportin només els partits més extremistes de la dreta; i és que, per culpa de certes polítiques ara tota Europa ha d’aguantar als seus Parlaments estatals la ultradreta més hitleriana durant, almenys, 4 anys. I fa ràbia, molta, perquè són partits que, en realitat, l’únic que fan és veure el problema, jugar amb els ciutadans que perden dia a dia els seus llocs de treball, utilitzant la demagògia barata i el populisme, relacionant, per exemple, immigració amb delinqüència. En quant a les solucions, proposen mesures molt radicals com són el tancament de les fronteres i l’eliminació de tota la immigració il•legal mitjançant el repatriament d’aquests immigrants.

Veig un segon problema de la immigració actual, i aquest és la integració de les diferents cultures que conviuen en un mateix territori i han d’encabir-se en una mateixa societat. Tots som diferents, tenim cultures diferents, defensem valors diferents, tenim creences diferents, costums, tradicions etc., i gràcies a déu (no importa quin) que és així. Aparentment això és el millor que li pot passar a una societat; si, si es gestiona bé. Penso que seria injust dir que hem fallat en aquest punt, perquè es tracta d’un procés, llarg i complicat, del qual encara estem al començament. Crec que sobre això és important destacar dos factors principalment importants en aquest procés. El primer és l’educació, a través de la qual s’ha de dur a terme fonamentalment aquesta integració; personalment penso que s’està fent una bona feina, a nivell de l’escola pública, donant accés a tot ciutadà i apostant per la barreja en tot moment, acceptant la multiculturalitat, però alhora ensenyant la cultura, la llengua i els costums d’aquí. El segon punt és el problema, allò que alenteix aquest procés: les religions. Penso que immigració va lligada inevitablement a noves cultures i noves religions. I estic en contra de les religions, perquè ens separen. Les religions tenien sentit fa 2000 anys, ara ja no. O sinó, que algú m’expliqui perquè ha d’estar la dona reprimida d’aquesta manera en la religió musulmana. O perquè la religió cristiana ha d’estar en contra del divorci, o del matrimoni homosexual. No ho entenc. Amb tot, el que vull dir és que les religions no tenen cabuda en el model de societat occidental que busquem, i determinades tradicions de determinades religions són aparentment xocants pels ciutadans, i això crea sens dubte un refús o, en tot cas, un allunyament, una sèrie de prejudicis entre persones que no aporta res de bo al desenvolupament social d’un país pel qual, en el fons, tots volem el millor. Tot passa, en realitat, pel respecte i la tolerància, l’acceptació de les diferències i, per part de tot, una certa adaptació.

Un últim punt que m’agradaria destacar abans d’acabar; lluito i defenso la igualtat entre persones, el dret a ser tractat de la mateixa manera tot i la cultura, la religió, la llengua o el color de la pell, tant se val. Ara bé, penso també que tot dret comporta unes responsabilitats i obligacions que s’han de complir. Hi ha gent que només culparà de no complir amb determinades responsabilitats i obligacions als immigrants (pagar els impostos i declarar tots els diners, fer un ús raonable de les prestacions socials, etc.). Jo culparé a tots. No és just estar culpant determinats individus, establiments d’immigrants de complir amb el que els toca i correspon quan aquí tot empresari fa el que pot per no declarar tots els seus diners a hisenda. D’aprofitats també en tenim aquí, i precisament són els que critiquen. I és que no es pot començar a canviar si no ho fem des dels valors.