EUA

Aquest és, malgrat ser la primera potència mundial, un país de bojos.
Per començar, només caminar pels carrers, la quantitat de gent boja que un pot arribar a trobar és inmensa. És increïble, no és alguna cosa que esperes en el "país més evolucionat" (no segons els estudis, està clar, sinó per la cultura popular). Està clar que en aquest sentit, queda molt camí per recórrer. Serà la dependència que està evolucinant la societat americana envers el que ells en diuen "prescription drugs"; antidepresius o coses per l'estil? S'ha demostrat que un abús d'aquestes substàncies pot, de fet, tornar-te un pel boig. O serà, per contra, la pobresa, i totes les dificultats que hi van associades? En aquest sentit, la població americana també pateix molt. La proporció de pobresa és increïblement alta per a ser el que anomenem un dels països desenvolupats.
D'altra banda, hi ha lleis que resulten ridícules per als ulls d'un europeu. En la majoria d'estats de EUA, l'edat per a poder conduir és de 16 anys. Això resulta lògic; els cotxes automàtics faciliten la tasca del conductor. Però continuem. Qualsevol ciutadà té dret, havent complert els 18 anys, de tenir una arma, però en canvi, no pot prendre una cervesa fins als 21. Què, perdò???!!! Realment un noi de 18 anys té el sentit de la responsabilitat suficient com per tenir una arma?
En tot cas, hi ha aspectes que són insuportablement il·lògics, que no tenen sentit. El dret de, si algú ha entrat a la teva propietat, poder disparar-lo? Això és correcte? I en canvi, és legal. Ja no és allò de 'ull per ull', que de per si és detestable, sinó que aquí pots matar-lo, cap problema.

Amics, si aquest és el nostre model de vida, anem ben encaminats.

Amigos de la revolución

Cuando alguien habla de revolución, por lo menos yo, pienso en la temporalidad. Una revolución, por ella misma, ¿cuanto dura? Coincidimos que una revolución es un cambio drástico en la manera de pensar, de hacer y organizar algun o todos los ámbitos de una socidedad. Debido a un cambio en un colectivo de la sociedad, o simplemente a un cambio en la globalidad de la sociedad, los valores ancianos, o anteriores chocan contra los nuevos valores sujetos a este cambio. Después de este choque, lo que pacíficamente se llamaría transición, se convierte de nuevo en un periodo de paz (siempre que no se suceda una guerra - como el caso de la revolución franquista contra la República -). En la paz, los nuevos modelos son instaurados. Esto es lo que ha solido pasar hasta el momento. De todos modos una revolución no tiene porque tener fijados un inicio y un final. En Cuba, por ejemplo, Raúl Castro sigue pidiendo unidad en la Revolución en estos tiempos difíciles, y más para un país que no acaba de encontrar su lugar entre tantas trabas: una revolución cubana que se inició en el 59 y que sigue buscando estabilizar el periodo pos-revolución. Es a este punto donde quería llegar. Cuba lleva mas de 50 años en revolución, no tan activa cómo debió ser en un inicio, pero revolución a fin de cuentas. Me da la sensación, y solo la sensación, que antes de hacer una revolución, debemos saber cómo implantar algo nuevo, no sólo cómo quitar algo antiguo. Claro, promover una revolución es difícil, pero más difícil es saber que hacer luego de la revolución. Que cada paso sea un acto de convencimiento está bien, ¿pero de que estás convencido? La transición no viene dada, ni caída del cielo. Me refiero que está bien estar seguro de que algo no funciona y de que se debe cambiar, pero no estaría de más estar también seguro de qué hacer después de cambiar las cosas.

Las revoluciones nos han hecho cambiar y evolucionar, muchas veces porque el sistema era insostenible. Nadie niega que a veces las revoluciones son la solución, y otas el problema. Aun así, si piensas que la democracia, el capitalismo, el sistema, no funciona espera, no vayas tan rápido. Antes de ponerte en contra y declararle la guerra encuentra la solución y desmontalo teóricamente. No me posiciono en contra de las revoluciones, porque a veces son necesarias, pero es cuando son necesarias y no sabemos que hacer que nos encontramos con el problema: "Vale, hemos hecho la revolución, ¿y ahora?"

Vaga

30 de juny de 2010: Ferrocarrils de la Generalitat decideix convocar una vaga que ni pot dir-se realment vaga, i només suposa una reducció al 50% del servei habitual a les hores puntes. Bàsicament, enfocada a fastiguejar tots aquells treballadors que, seguint les premisses d'un govern 'progre', havien substituït el cotxe com a mitjà de transport al lloc de treball i havien optat pel tren, molt més ràpid, còmode i ecològic. En principi, una vaga que l'únic que provocarà serà que els passatgers hagin d'apretar-se una miqueta més dins els trens. És a dir, incomoditat.

Arriba el dia, i a les 19:00, la situació és deplorable. Els trens han estat gairebé aturats a tota la zona de Barcelona (línia del Vallès), i només s'ofereixen trens a molt baixa freqüència entre Les Planes i la resta d'estacions en direcció Terrassa i Sabadell, i un autobús per a comunicar Les Planes i Sarrià. A partir d'allà, el desert. Els 'piquets' han optat per a protestar pintant els trens, aturant-los com sigui (per fi veiem què han après de la seva formació en el sector). I la conseqüència és que molta gent que o bé torna de treballar o bé s'hi dirigeix es queda penjada en estacions que representen per a ells el cul del món (Les Planes, Sarrià (quantes línies de metro hi ha a Sarrià?)). En resum: un país 'en vies de subdesenvolupament'.

Ningú discuteix el dret de vaga dels treballadors; per això es va lluitar durant molt de temps allà al segle XIX. Però en aquell mateix temps es va configurar una mena de 'contracte social', en què s'especificava que els obrers tenien dret a vaga, sempre que aquesta fos avisada. Sí, és legal. Ara bé, els sectors públics imprescindibles com la sanitat, el transport o la policia han de prestar uns serveis mínims a la població, cosa que resulta lògica i que no crec que ningú s'atreveixi a discutir. En tot cas, és imprescindible especificar quan i com s'esdevindrà la vaga, i crec que tots podem imaginar-nos exemples de les possibles repercussions d'una vaga no avisada.

Per això, la vaga d'avui em sembla, en primer lloc, il·legal. No segueix les lleis que durant tants anys els obrers han lluitat per instaurar. En segon lloc, immoral, ja que representa una falta de respecte per a aquell usuari/a que ha confiat en el servei i s'ha cregut, il·lús, la informació que li havia arribat. A més, deixa, com ja hem dit, una gran quantitat de gent 'penjada', sense quasi bé solucions.

I en tercer lloc, deixant de banda ja les consideracions sobre si la vaga és o no legal o moral, es tracta d'una protesta totalment ineficient. Potser és una eina dels funcionaris per a pressionar el govern, però el govern depèn molt més avui en dia de la majoria de població i, en tot cas, dels experts que treballen en les mesures a prendre. Per tant, l'únic que aconsegueixen és que la societat se'ls hi posi en contra, ja que aquesta és la reacció directa quan l'individu és 'putejat' d'aquesta manera. Només provoquen descontent, i perden el poc suport de què gaudien, tenint en compte que el funcionariat és bàsicament un paradís al qual només resulta costós d'accedir-hi (després de les oposicions, és casi impossible perdre la feina, si no m'equivoco). I aquest descontent de la població no va dirigit cap al govern, sinó cap a ells mateixos, cosa que encara empitjora la seva situació.

La conclusió de tot plegat és que estem en un país en què no sabem ni protestar, en què el govern imposa mesures discutibles i la resposta per part dels afectats és decidir de fastiguejar a la resta de població.

Un país donde la gente se toca los huevos a la primera de cambio y encima cree que está en pleno derecho de hacerlo.

Decència, si us plau, decència

La passió d’una selecció, d’un país sencer, bé, casi sencer. A mi que no em prenguin el pèl. Això no és passió, ni per una selecció ni per un país. O potser és la passió portada a l’extrem, és igual. Em sembla perfecte que cada persona tingui les seves ideologies, les seves formes de pensar i els seus sentiments. El que no es pot acceptar són algunes de les maneres d’expressar aquests estats d’ànim. De fet, i ara ho explicaré, encara em costa de creure el que acabo de veure al mig de la Diagonal de Barcelona, mentre tornava tranquil·lament a casa.

Ens situem a Diagonal amb Avinguda de Sarrià, allà on està l’Starbucks de l’Illa. Sentim crits, molts crits, i moltes banderes espanyoles també. Aparent sentiment per un equip, molt respectable; com molts de nosaltres faríem si Catalunya jugués una competició de tant alt nivell, o, sense anar tant lluny, quan el Barça va guanyar la lliga ara fa un parell de mesos. Ara bé, sempre arriba el moment en què el got vessa, i pel que sigui, algú es passa de la ratlla, i obviament tothom si afegeix. Gent saltant per sobre els cotxes, amb càntics força extremistes, vandalisme pur al cap i a la fi. Això és el que és inacceptable. I és cert que podria haver fer aquest text quan es vàren produir altercats a Canaletes, però no vaig fer-ho. I segurament se’m criticarà això, però no m’importa. Tampoc pretenc criticar gaire més això, perquè no val la pena, i cadascú és capaç de extreure les seves conclusions, segons el que consideri correcte.

Un company m’ha recomanat de trucar els mossos, que per causes desconegudes no eren allà a l’hora. Sembla inexplicable, oi? Els mossos d’esquadra, sempre tant treballadors, sempre tant puntuals, sempre tant compromesos amb la societat. Té collons l’assumpte. Mira que feien soroll aquesta gent eh…Ni un hi havia. Quan hem trucat ens han dit que ara anaven cap allà, ja veurem si és veritat.

En fi, ja veurem com acaba això, esperem que de la millor manera possible, és a dir, sense violència, sense destrosses i tothom a casa seva celebrant la victòria espanyola, la victòria del futbol, de la vertadera passió per l’esport, aquella que és capaç d’unir el que sembla impossible d’unir. I no la victòria de quatre desgraciats.

Aquí, el que guanya les eleccions no governa.

No hi ha discussió possible: no és això el que volem. El que et proposo ara és: n’estem segurs que no és això el que es vol? Vull dir, la gent del carrer, què vol?

Sento ser tan cínicament sincer però em temo que no volen res, em temo que aquesta aparent apatia generalitzada, en el sentit més allunyat possible de les connotacions positives que tenia a l’ origen estoic de la paraula, cada vegada té un caràcter menys aparent i una concordança amb la realitat creixent. Deixa’m començar per la inegable crisi vocacional entre els estudiants, que només contemplen les opcions de Administració i Direcció d’Empreses i Dret. I, si us plau, deixa’m continuar per la situació política i quedar-me aquí. Sembla que, en general, no s’ha entès el principi més essencial i primordial de la democràcia; només un raonament deductiu lògic: si li concedim el poder al demos, estem assumint ja d’entrada, no només que el demos està interessat en gestionar aquesta potestat, sinó que també conjecturem que hi ha una conscienciació i un sentiment de responsabilitat. Doncs, clarament, el nostre poble no està preparat per assumir tal compromís; la democràcia requereix implicació, tenim tot el dret a exigir als polítics que facin de polítics, però si no és així, en gran part, la culpa la tenim els votants. Hauríem de reclamar polítics formats, competents, implicats, apassionats, forts, carismàtics, cultes i europeus. Fins i tot globalistes, però alhora: localistes. El que proposo és un model de polític que pensi globalment i actuï localment, amb personalitat original, marcada, en definitiva: un líder. És obvi que ens ha de representar i que ens hi hem de sentir identificats. És obvi que el president de Catalunya ha de ser un mediterrani irreductible, un català convençut, ha de ser la nostra terra, no ho discuteixo, però alhora ha de ser especial, genial, compromès; ho ha de sentir. Vull dir que si acceptem la mediocritat que tenim instal·lada ara mateix, potser cal re-obrir el debat del millor sistema polític, ara sí, sent voluntàriament cínic, et suggereixo que un govern autoritari probablement tingui més ambició i implicació en l’esdevenir del país. Voler governar el teu país és molt admirable, però alhora és ambiciós i denota soberbia, perquè s’ha de sentir, s’ha de sentie que estàs preparat, que ets l’adequat, el millor, sempre tenint una visió de país. No és un ofici ordinari, i crec que és l’únic en què la vocació és conditio si ne qua non. Crec que la democracia es basa, o s’hauria de basar, en què el poble vulgui un govern de la elit intel·lectual, tot i que accepto que hi ha un problema si aquesta elit intel·lectual va lligada només a l’elit econòmica.

A partir d’aquí et demano que et despullis d’ideologies i de qualsevol altra cosa que tingui a veure amb política local i actual. Deixa’m analitzar la problemàtica situació que ens planteja el Tripartit. Permet-me citar novament el Mestre i Savi de les Rambles que ens vam escoltar: “S’han de votar polítiques, idees, no polítics”. M’agradaria que m’ expliquessis quin sentit té que la gent voti a un partit i que aquest pugui pactar amb un altre per governar per sobre d’un tercer partit més votat, pots? Dit d’altra manera, per més que ho pensi, no puc entendre com el partit més votat en les dues últimes eleccions no està governant, em sembla una contradicció deliberadament directa amb el principi de la democràcia. “Oh, és que els altres tenen més vots...” Mentida! Han reunit més vots, però no els ha votat més gent. Com a molt podria acceptar que es tornés a votar amb una candidatura presentada pel Tripartit, però com poden pensar que els seus votants acceptarien pactar amb els partit que a ells els sembli! A nivell teòric, la gent vota idees, conviccions, i, si les comparteixen amb altres partits (que són un nivell molt inferior a les polítiques) que es fusionin.

Per acabar aquest text t’hauria de proposar alguna solució. Reconec que no està prou meditada però el que em sembla més lògic, en cas que cap partit no arribi a tenir majoria absoluta, és que el partit més votant, juntament amb el segon, amb el tercer, i així successivament fins a arribar a la majoria absoluta governessin sense necessitat de pactar res. És clar que això planteja un problema evident: probablement costarà arribar a acords, és cert, però, -i tornem a començar- si hi ha vocació, si hi ha intenció, si hi ha compromís i interès real en el país, la meva lògica em diu que es podria arribar a solucions consensuals deixant les conviccions personals a una banda i tenint en ment tan sols “l’avenir” del país.

Adéu, Espanya?

Com tots sabeu, ahir dia 3 de juny del 2010, TV3 va presentar un documental televisiu anomenat Adéu, Espanya, en el qual s’analitzava Catalunya des d’un punt de vista socioeconòmic i es comparava la situació catalana amb la d’altres nacions d’arreu del món com Escòcia, Groenlàndia o el Quebec. És clar que amb aquest documental, TV3, la televisió catalana per excèl·lencia, ha decidit apostar definitivament per l’independència de la nostra nació. En les següents línies vull analitzar a grans trets un parell de punts del programa que em van interessar.

Primer de tot penso que la nostra situació comparada amb la de la resta de nacions que podrien aconseguir la independència és diferent, molt diferent; agafem l’exemple de Groenlàndia. Groenlàndia és una illa del nord d’Europa que viu fonamentalment del turisme de creuer; la densitat de població és molt baixa, igual que la seva població total. És una nació depenent de Dinamarca, un dels països amb una economia més competitiva d’Europa i amb un dels estats del benestar més ben aplicats. Fins aquí tot normal. Ara bé, el documental insistia molt en el fet que si Groenlàndia demanés la independència a Dinamarca, el més segur és que el país no només acceptaria de bon grat la proposta, sinó que ajudaria econòmicament Groenlàndia i les relacions no empitjorarien en cap cas. El mateix, exactament, es comentava d’Escòcia. No cal haver descobert la penicil·lina per captar que en aquest punt, el cas espanyol i català difereix dels anteriors. La constitució espanyola de 1978 diu en un dels seus articles que la força militar ha de vetllar per la unió constant d’Espanya i utilitzar la força si és necessari. Caram, sona molt fort. Què vol dir això, que hi haurien enfrontaments militars en el cas que Catalunya tirés endavant una proposta d’Independència? Estem al segle XXI, i no crec que això pugui ser així encara, però la renovació de la constitució no és el motiu del text. Bé, en tot cas, si Catalunya demanés a Espanya que vol ser independent, realment la resposta seria tan amigable com en els casos d’Escòcia i Groenlàndia? No ho crec. I posem per cas que ara mateix Catalunya fos independent i demanéssim ajut econòmic a Espanya en una situació de crisi. Molt optimista s’ha de ser per pensar que ens concedirien l’ajuda. Però bé, ara per ara això no és més que una il·lusió.

Ja per acabar, donant més la meva opinió i allunyant-me ja del documental, penso que la pregunta que tothom s’hauria de fer no és si podria Catalunya, econòmicament, viure sense l’ajut d’Espanya. La pregunta que, en tot cas ens hauríem de fer és si podria Espanya viure sense l’aportació, econòmica sobretot, de Catalunya. Potser sona massa exagerat, ja que Catalunya és només una de les moltes Comunitats Autònomes d’Espanya; no tinc dades exactes, però m’atreviria a dir que Catalunya és de les comunitats que més aporten al govern central (i de les que menys reben també!). De totes maneres, són dues maneres de veure la situació, i jo simplement les proposo. Us deixo triar. En tot cas, hi ha coses que haurien de canviar per estar, o almenys fer veure que estem, a l’altura de la resta de països del món, i ara no parlo de Catalunya, sinó d’Espanya.

El folclore de nuestra generacion: Prehistoria del estado avanzado del capitalismo

Me tomo la libertad de poner en este blog un pequeño fragmento de un cuento de Sauce ciego, mujer dormida (Haruki Murakami). El cuento es el que tiene de título el artículo, y habla, desde la experiencia personal de Murakami, del paso de los 60 y 70 al mundo moderno, capitalista agresivo. Lo encuentro muy ilustrativo. Es una introducción a un cuento, es una ambientación, por lo demás el cuento carece, para mi gusto, de interés político e intelectual, pero si filosófico y moral. Aquí va:

Nací en el año 1949. En 1961 empecé la enseñanza media y, en 1967, entré en la universidad. Cumplí los veinte años en pleno auge de las aparatosas revueltas estudiantiles que todos conocéis. En este sentido, creo que se me puede considerar un típico hijo de los años sesenta. Pasé el periodo más vulnerable, más inmaduro y a la vez más decisivo de mi vida respirando a pleno pulmón el aire salvaje, improvisado y espontáneo de los años sesenta, que, como es lógico, acabó emborrachándome por completo. ¡Había tantas puertas que debíamos abrir de una patada! Sí. ¡Y qué fantástico es tener ante los ojos puertas para que las abriéramos a puntapiés! Y todo eso con los Doors, los Beatles, Bob Dylan y los otros como música de fondo.

En la década de los sesenta, sin duda, ocurrió algo especial. Lo pienso ahora al mirar hacia atrás, y también lo creía entonces, cuando estaba inmerso en aquel torbellino. Que aquella época fue excepcional. Pero si la conversación deriva hacia la cuestión de si aquella década excepcional nos contagió con su fulgor a nosotros -es decir, a nuestra generación-, entonces, personalmente, no puedo evitar inclinar la cabeza en un gesto dubitativo. No puedo evitar balbucir una respuesta. ¿No nos limitamos, tal vez, a pasar por delante de todo aquello que era tan excepcional? ¿No nos limitamos, tal vez, de la misma manera que si se tratara de una película emocionante, a verla y vivirla con intensidad, sintiendo húmedas de sudor las palmas de las manos, para luego, una vez que se encendieron las luces del cine, salir a la calle apenas poseídos por una inofensiva exaltación? ¿No nos olvidamos, tal vez, por una u otra razón, de extraer de todo aquello una lección realmente valiosa?

Lo ignoro. Todo ello guarda conmigo una relación demasiado estrecha como para poder dar una respuesta precisa y justa.

Quiero aclarar una sola cosa: no es que me enorgullezca de los años que me vieron crecer. Sólo hablo concisamente de los hechos como tales. Sí, he dicho que aquella época fue excepcional. Sin embargo, si tomáramos una a una todas las cosas que se produjeron en aquellos años y las analizásemos, nos daríamos cuenta de que, en sí mismas, no fueron tan extraordinarias. Sólo el entusiasmo producto del cambio de época, las grandiosas promesas, un esplendor circunscrito a un determinado espacio donde confluyó un determinado estado de cosas en un momento determinado. Y, en cualquier caso, había una impaciencia fatal como la que se siente cuando se mira por el extremo opuesto al ocular de un telescopio. El heroísmo y la villanía, la embriaguez y el desengaño, el martirio y el arribismo, la generalización y la concreción, el silencio y la elocuencia, y también una manera de matar el tiempo sumamente aburrida, etcétera, etcétera... En cualquier época se ha dado todo esto, también se da ahora. Y quizá también se dé en el futuro. Pero en la época en que nos tocó vivir (permitidme esta expresión un poco grandilocuente) todo esto aparecía teñido de brillantes colores y siempre tenías la sensación de que, de un momento a otro, podrías tomarlo entre las manos. Estaba literalmente puesto en una estantería y se mostraba ante nuestros ojos de una manera clara y abierta.

No era como hoy, que cuando agarras algo te encuentras de rebote entre las manos una serie de cosas fastidiosas y complicadas: anuncios ocultos, octavillas con descuentos sospechosos, tarjetas de cupones de compra que no te atreves a tirar, opciones de compra semiobligatorias. Tampoco te plantaban delante tres manuales de instrucciones casi imposibles de descifrar. Es en este sentido que he dicho "de una manera clara y abierta". Y nosotros nos limitábamos a coger esa cosa y a llevárnosla directo a casa. Como si comprásemos un pollito en un puesto nocturno. Las cosas eran terriblemente sencillas y directas. Las causas y las consecuencias se daban la mano con franqueza, la teoría y la realidad se abrazaban como si fuera lo más natural del mundo. Posiblemente, aquélla fue la última época en que ocurrió una cosa parecida.

"Prehistoria de un estadio avanzado del capitalismo." Así es como yo denomino aquella época.

[...]

i.de.a Diagonal

L’objectiu d’aquest text és crear debat sobre un fet actual que crec que és conegut per tots : el referèndum que s’ha fet aquest passat cap de setmana per decidir el futur de la diagonal. Jo estic entre la immensa majoria que està en contra d’aquest projecte i crec profundament que és d’una inutilitat incommensurable i un altre dels molts exemples que mostren que els polítics ja no tenen com a objectiu principal la millora del país sinó la popularitat i per tant l’obtenció d’escons( Però això és un altre tema).

En aquest cas l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ens ha tornat a mostrar la situació de desesperació que està vivint el partit socialista. L’alcalde ha estat fent de les seves aquests últims mesos per intentar salvar la seva situació en el mandat però l’únic que fa són propostes absurdes sense cap mena de coherència en comptes d’intentar solucionar els veritables problemes de la nostra ciutat. Ja varem perdre fa uns mesos una consistent quantitat de diners i de temps amb la idea, absurda i totalment fora de to, de fer unes olimpíades d’hivern a Barcelona. Barcelona, ciutat on predominen altes temperatures i el sol, disfressada de ciutat nòrdica. Cada cop que ho penso em sembla més absurd. I ara se li ha acudit de fer una votació per a que els ciutadans decideixin el que volen fer amb la diagonal. Qui som nosaltres per saber el que serà més adequat per a Barcelona? Una decisió com aquesta ha d’estar sotmesa a un estudi profund fet per especialistes i no per la població, tots nosaltres, que hem d’admetre que som totalment ignorants en el tema. A més, s’han gastat ja 3 milions d’euros en la propaganda i el sistema informàtic per la votació. 3 milions d’euros perduts ja en aquest fracàs que podrien haver-se invertit per donar treball a centenars de personers a l’atur o per qualsevol cosa amb alguna mena d’utilitat per al país. Però no, l’important és que la gent estigui contenta i que els votin. És clar, després de tants anys de dictadura a la gent li agrada anar a votar i formar part de les decisions del país. Però ja es fa cada any a les eleccions, aquest és el sistema democràtic! (tan fàcilment criticable per cert).

D'altra banda, a part de criticar la votació en si, també em considero totalment en contra de les propostes fetes. Cerdà, fa molts anys i gràcies a Déu que en aquells temps les coses encara es feien ben fetes, va organitzar la ciutat de tal manera que la Diagonal fos la via més apta per a la circulació ràpida, per anar d’una punta a l’altra de la ciutat en no masses minuts. I ara el que volen fer és canviar-ho tot, intentar que la gent hi passegi i col·lapsar tot l’eixample. On aniran tots aquests cotxes que avui circulen per aquesta avinguda? L’opció més adient hagués estat la creació d’un metro que anés d’una punta a l’altra de la Diagonal. Però això degut a problemes de clavegueram i altres línies de metro ha esdevingut impossible. Queda clar que Jordi Hereu ja ha inclinat el cap a la guillotina amb aquest últim fracàs, cosa que ell mai no voldrà admetre ja que l’únic que ha fet és culpar al tinent d'alcalde i fer-lo dimitir. Em sembla que no és això el que la gent vol que faci l’alcaldia de Barcelona i crec que ja és hora de que les coses es tornin a fer com cal, i que els polítics tinguin almenys una mica de seny alhora de prendre decisions.

Garzón, amigo, el pueblo está contigo

Gràcies.

Baltasar Garzón, jutge de l’Audiència Nacional des de feia ja més de vint anys, ha estat avui suspès per unanimitat del seu càrrec a causa d’haver començat una investigació dels crims de la guerra civil i del franquisme.

Garzón, apreciat i estimat per molts, alhora odiat per molts altres, és una persona amb una gran valentia. De fet, al llarg de la seva carrera, ha portat els judicis d’ETA, ha desemmascarat importants operacions de narcotràfic, de terrorisme internacional i la dictadura d’Argentina i Xile junt amb els crims comesos per Pinochet, molts d’ells resolts amb gran èxit. “Pas mal”. Per contra, no es pot negar la seva voluntat de ser el centre d’atenció en tot moment i voler sempre portar els casos més mediàtics. En tot cas, amb pros i contres, ha tingut una carrera a l’Audiència Nacional que podríem qualificar de molt bona. Però avui no em vull centrar en la figura de Garzón, sinó en la nostra justícia.

Doncs bé, com he dit al començament, s’ha suspès un jutge indefinidament del seu càrrec per investigar crims comesos pel franquisme. Què està passant? Ningú ho té clar sincerament, o almenys això sembla. El franquisme no està perseguit, però, si més no, és un tema del qual tothom s’intenta allunyar degut als mals records que ens porta i és un moment històric d’Espanya bastant mal vist ( per una immensa majoria ) per tot el que comporta i ha suposat tant al país com internacionalment. Per tant, no sembla descabellat que algú intenti desemmascarar culpables coberts pel temps i arxivats entre paperassa i pols. A partir d’aquí entrem en una sèrie de tecnicismes legals que poden permetre algú d’invalidar i culpar Garzón per les investigacions, obligant-lo així a deixar-les córrer. Però, després d’asseure el jutge al banquet dels acusats, com pot ser que hi hagi unanimitat a favor de suspendre’l indefinidament? D’aquí podem treure algunes conclusions. O bé la nostra justícia està podrida i necessita aires nous, o bé Garzón no tenia gaires amics dins l’Audiència Nacional. Analitzem. Si mirem quines organitzacions o partits estaven pel mig de la querella contra Garzón, ens apareixen noms com La Falange, Manos limpias ( organització d’ultradreta )o Fuerza Nueva, que ja havien presentat denúncies contra el jutge en anteriors casos. Tornem al gra. Si hi ha hagut unanimitat alhora de suspendre’l, això vol dir que dins la nostra justícia, per dir-ho d’una manera suau, hi ha encara molta merda que viu anclada en el passat. Per què ha de ser així? Per què no es pot canviar, si tothom sap que no és això?

Jo em quedo amb el moment en el qual el Sr. Garzón es despedia i entrava en el seu cotxe privat, rebent efusius crits de suport per part del poble. Sr. Garzón, ha sortit per la porta gran, molta sort a La Haya.

Un i altre cop.

Ara que et manca el suport

és quan sents defallir el temps

en la seva grisor ininterrompuda

i cadascuna de les gotes seques de pluja

et perfora la pell

i et va oxidant els ossos,

corcant-los a base d'un àcid de color cianur.

No trobes res

en els grans camps de paraules

que van perdent la verdor

a mesura que l'hivern s'instal·la.

Només esperes

no perdre't

en una prosa que s'esmicola

a cops de vida urbana,

com els bocins de gel del camí

que en un matí primaveral

són trepitjats un i altre cop

per sabates negres

i horaris foscos

i sempre les mateixes corbates.

Falsas Visiones (pensamiento repentino)

Ahora somos anti-viejos. Imagínense un hombre. Un hombre que vive de un pasado que empieza a desaparecer pero que quiere hacer creer al mundo que todavía es aquella persona anarquista, fumador de marihuana y revolucionario sin causa. Una persona real con dos máscaras; un pasado y un presente unidos en un solo cuerpo. Ahora es profesor de filosofía en un colegio de adolescentes, tiene 4 hijos, una admirable esposa y la pasión por los libros. Me pregunto, después de saber varias cosas de él, qué es realmente ese ser. ¿Un niño amigo y compañero de los alumnos, o amante de alumnas, o simplemente un hombre de cincuenta años, casado y con responsabilidades? ¿Quién es él? ¿El pasado que no puede olvidar? O ¿El presente que no ama? 0 ¿Los dos tiempos forman su ser?

Ahora somos anti-pijos. Imagínense una mujer pija. Una mujer que vive por la ropa, por su imagen, por su aspecto. Una mujer real que lleva un adjetivo material para hacer ver lo que seguramente no es. Es una persona real con dos máscaras: la ropa y la persona que está debajo de ella. Es una chica guapa, amable, atenta, cariñosa, entrañable, inteligente. Me pregunto, después de saber varias cosas de ella, que es realmente esa persona. ¿Una mujer que quiere ser juzgada por su aspecto, dedicando su hermoso tiempo en complementos para rellenar su aspecto ya bello de por sí? O ¿La mujer extraordinaria que sólo se puede conocer cuando hablas con ella? 0 ¿Los dos aspectos forman su ser? ¿Es ella esa mujer que quiere crear esa visión de ella misma completamente alejada de la realidad? ¿Por qué se esconde detrás de toda esa mierda?

Ahora somos racistas. Imagínense un inmigrante que ha venido a molestar en nuestro país. Un hombre real pero negro que ha venido a quitar el trabajo a todos los españoles de sangre pura que están en la gran España. Es una persona real con dos máscaras: la piel y la persona que está debajo de ella. Es un chico sacrificado, que ha dejado lo poco que tenía en su país para reanudar una nueva vida llena de falsas promesas. Una persona que trabaja 16 horas diarias para poder enviar la mitad de su sueldo a Marruecos para que su esposa y sus 12 hijos puedan comer. Me pregunto, después de saber varias cosas de él, que es realmente esa persona. ¿Un simple negro sin corazón que ha venido a hacernos daño, a robar, a quitar trabajo? O ¿Un hombre que lucha para una familia y que renuncia a todo lo que tiene para poder empezar de nuevo? 0 ¿Es nuestra visión hacia él el conjunto de los dos?

¿Qué conocemos nosotros de los otros? ¿La máscara del pasado, ropa o piel? O ¿La máscara de la persona responsable, entrañable o trabajadora?

Señores, los prejuicios corrompen a todo ser humano. Vemos y opinamos. Que es muy diferente a: conocemos y opinamos. Nuestra conclusión será diferente. Conozcamos queridos lectores, tengamos la ambición de ir más allá, de conocer, de experimentar. Tenemos que leer, viajar, mirar, analizar, pensar para poder destruir o simplemente cambiar los prejuicios que la sociedad crea. Tenemos que ser más fuertes que una simple masa de gente ignorante y sin corazón. Hem de lluitar contra la ignorància, contra aquella gent que ens vol menjar el cap, contra aquella gent que menteix i parla sense saber. Hem de dir NO a tot allò que fomenti el racisme, els prejudicis, la incompetència. Perqué es això el que volem. Perqué no és això el que hi ha avui. Repeteixo, NO ÉS AIXÒ.

La avaricia rompe el saco

Molts de vosaltres, lectors, coneixereu la famosa cançó de Bob Dylan anomenada “The answer is blowing in the wind”. Jo la trobo fantàstica, sincerament. Debeu pensar ara mateix què és el que us estic explicant i què feu a aquestes hores intempestives de la nit llegint aquest text i perdent el vostre preuat temps. Doncs bé, aquesta cançó ens parla, o almenys és interpretable que ens parli sobre l’egoisme de l’ésser humà. I la resposta a això, amic i gran Dylan, no està al vent.

Els éssers humans sempre ens hem deixat emportar, i dic hem, perquè m’incloc i crec que tothom hauria de fer-ho, pels interessos materials. És una llàstima, però és així. Des de la prehistòria, on qui posseïa el foc no el compartia per por a perdre’l hem conviscut cara a cara amb l’egoisme. Més endavant, amb la aparició de les grans civilitzacions, el poder, tant polític com material era molt preuat i qui el tenia, generalment no el volia compartir. És molt probable, gairebé segur, que els defectes dels humans s’arrosseguin al llarg del temps i malauradament vagin a més. Aquest no és una excepció. Avui en dia, convivim amb aquest defecte ( i amb molts més ). Avui intentaré no parlar de l’egoisme a la política, tot i que em serà difícil no posar exemple, ni criticaré cap sistema polític. Criticaré l’ésser humà i el seu instint.

Com he dit, sempre volem més, no tenim límits. Podríem pensar que és ambició, però arriba un moment on el got vessa i l’ambició passa a ser egoisme. La cançó ens diu, en un dels seus versos, que quantes orelles cal que tingui una persona per sentir tota la gent que plora. Realment la gent que té el poder ( polític o econòmic, no importa ) no s’adona del que passa al món? Jo crec que si, i pels seus interessos, ja siguin econòmics ( maximització de beneficis per la seva multinacional farmacèutica, per exemple ) no fan res per evitar els problemes. Milions de persones moren cada any al món per culpa de malalties que ningú està interessat a investigar perquè no produirien suficients beneficis per amortitzar una gran inversió de capital. Es pot defensar la figura de l’empresari, però fins un límit. Un altre exemple, encara més sorprenent; amb tots els béns materials del Vaticà ( tema que no tocaré per respecte ), es podria abolir dues vegades la pobresa al món. Sona, com diríem avui, “heavy”, però és així. El mateix que passa amb els grans empresaris, o les grans institucions, passa amb els governs i les seves polítiques. Que ho preguntin als implicats en el cas Gürtel, o a l’apreciat Sr.Millet...tela! La cançó no deixa escapar aquest aspecte quan diu: Yes, and how many deaths will it take till he knows that too many people have died? No em refereixo a res més que la forma d’actuar de no sé quina gran potència mundial a països orientals on, curiosament hi ha grans pous de petroli. Senyor Bush, que sàpiga que l’11 de setembre de 2001 i la seva voluntat de revenja va sonar a excusa. I com aquest cas, molts més, i no cal creuar l’oceà. Però bé, al cap i a la fi, egoisme. I no volem això. I costarà canviar-ho.

Justícia i molt poca vergonya

Com ja deveu saber, perquè notícies i articles no en falten, hi ha un bon guirigall amb el Tribunal Constitucional i la sentència de l'Estatut de Catalunya. A més a més, el jutge Garzón ha estat acusat d'actuar contra la llei d'amnistia vigent per investigar crims del franquisme. Tot de fets que fan pensar que en aquest estat tenim un problema i una desavinença en un tema tan transcendental com és la justícia. Però com tot en aquest país, rutlla molt i molt malament.

El TC porta gairebé 3 anys, o més, investigant la constitucionalitat de l'Estatut. Cosa curiosa. El mateix estatut que va ser aprovat pels catalans, pel Parlament, per les Corts espanyoles i amb el vistiplau de su mismisima majestad (palabras mayores...). I un estatut retallat, trencat, esmicolat, que s'allunya molt del text inicial. No sé si recordeu que hi hagué una polèmica per la retallada inicial. Però bé, s'aprova i el Partit Popular el porta al TC. Mentre s'espera la sentència, s'aplica. I ara resulta que després de pensar tant (és fotut pels jutges d'aquest tribunal pensar tant i seguit... deu costar molt) resulta que no es posen d'acord. Han desestimat una proposta, la progressista, que li tallava les ales a tots els articles mínimament polèmics com l'educació i la nacionalitat. Però tot això sense tenir en compte que el TC té uns quants jutges que ja haurien de retirar-se per llei, però no interessa. Massa interessos polítics. Que si PSOE que si PP. Si en treuen un, n'han de posar un altre però clar, l'hauria de triar un dels dos partits. On està la independència judicial? Que pinten els partits? Deu ser que s'apropen les eleccions, que un veu que amb això es pot assegurar el vot conservador i l'altre ha de quedar bé amb els catalans i amb la resta d'Espanya. En fi, tinc el pebrots que m'exploten ja.
I referint-me al jutge Garzón. Tots hem s'assumir que és un home amb ganes de protagonisme, cosa que ningú li nega. Però ha volgut fer una cosa que en aquest país ningú s'ha atrevit a fer. Investigar el franquisme. Però fa por. Les ferides encara estan obertes. S'ha basat en un tecnicisme per poder-ho fer ja que la llei d'amnistia no ho permet. Una llei que es va fer durant la transició i que volia posar punt i final i començar de nou. Però costa oblidar. I no és just. I ara em surt un partit franquista i l'impugna. I és acusat! On s'és vist? Impunitat doncs. Tots a viure feliços mentre els franquistes asseuen al banc dels acusats als jutges capaços de plantar-los cara. Ara bé, això no ho diran els polítics. Els cotxes oficials i els sous són més valuosos. Justícia i política no són això. Repetim-ho: NO ÉS AIXÒ.

Libertad Ilusoria

Antes que nada, hay que dejar claro que la democracia liberal nos regala aquello que (no lo olvidemos nunca) había sido inexistente durante toda la Historia previa a la era moderna: la libertad individual y la capacidad de toda la población de decidir sobre su propio gobierno. Y hoy en día, que hemos dado el paso definitivo hacia la libertad universal (como mínimo en lo que llamamos países desarrollados), nos damos cuenta de que ese paso final, ese sistema resultante, resulta inservible. Vamos observando que, sin saber muy bien por qué, la sociedad se instala en un ostracismo político, intolerable por la falta de respeto que representa hacia aquellos que lucharon por instaurar la democracia. Pero el ostracismo político es un problema que resulta ya demasiado amplio. En todo caso, sabemos que ni la mitad de la población que decide hacer uso del regalo que han heredado no consigue designar a los líderes correctos, si es que existen, o en todo caso, la población no dirige su país, lo dirige su gobernador. Parece lógico, pero el gran problema es que entonces no estamos hablando ya de ‘democracia’, sino de ‘lidercracia’.

El problema fundamental es que la libertad individual llega a gran parte de la población mucho antes que la libertad intelectual. Sin libertad intelectual, todas las demás libertades no son más que vagas ilusiones creadas por el sistema, engaños de unos hábiles marionetistas que nos observan desde la cúpula.

A medida que vamos profundizando en el tema, nos damos cuenta de que el problema es el de siempre: la educación. No dudaremos de que hoy en día quien realmente quiera nutrirse de argumentos, información y libre-pensamiento, dispone de todas las herramientas necesarias. Pero esa voluntad fundamental de libertad raras veces aparece por sí sola.

Por eso nuestro único deber es expandir la inquietud, la necesidad intelectual de no resultar engañados por el sistema, de no ser dirigidos ni manipulados, algo que sólo puede conseguirse con la reflexión, con la información, con el debate.

Informémonos, por dios, que hoy es lo más simple que existe. Discutamos, por favor, y pulamos nuestras ideas las unas contra las otras. Destrocémoslas, y reconstruyámoslas de nuevo; más perfectas, más convincentes, más libres. Porque no es esto. Repetim-ho: No és això el que cerquem.

Falsa y Desaprovechada Libertad

Lo primero que quiero hacer es dejar clara mi posición ante una opinión que tengo la intención de discutir: la democracia liberal es el mejor sistema político que podemos hoy en día tener y nunca lo negaré. El problema es otro querido lector, en una opinión que siempre será discutible, la democracia que tenemos en nuestra sociedad catalana, española y europea no es, ni mucho menos, una democracia liberal; y es por esto que pierdo mi hermoso tiempo en este escrito, porque yo quiero, y creo que todos ustedes también, una democracia justa y libre de manipuladores. Y si pudiera salir a la calle y gritar a favor de esto, os prometo que lo haría. Pero no puedo, me acusarían falsamente de anti demócrata o cosas peores, porque nos rodea la ignorancia y este es nuestro peor veneno, nuestro peor enemigo.

Os preguntaréis: si nuestro sistema político con la etiqueta de democracia es completamente nulo, ¿Porque se ha implantado en todo el continente? La historia del siglo XX nos lo explica y nosotros escuchamos.

Recordaréis, Europa estaba en ruinas después de la Segunda Guerra Mundial y la gente, que se encontraba ante un mundo que se había hecho incomprensible tras la deshumanización de los campos de exterminio nazi y la guerra, necesitaba un cambio y un culpable. La guerra había sido el escenario de las utopías nazis, fascistas y totalitarias y este era el enemigo para culpar; suerte que así se hizo.

¿Cómo poder apoyar a un sistema político como ese después de tantas muertes? La masa lo tenía claro, ese sistema no podía volver. La afirmación a la democracia era evidente, la idea de que la democracia da identidad a los hombres, libertad y derechos era un discurso muy popular después de la crisis moral vivida. Pero era un discurso ya visto anteriormente justo por el enemigo que estaban culpando. Con la crisis económica de los años 20 y 30 asociada con el sistema político liberal, dio la oportunidad al nacimiento de un discurso utópico y falso como es el fascismo, que daba las mismas promesas que estaba dando la democracia después de la Segunda Guerra Mundial. Pero la gente olvida pronto y necesita cambios cuando está al borde del desastre. Con esto no quiero decir que se puedan comparar los dos sistemas, pero lo que sí creo es que los dos dan falsas promesas. Porque la democracia no ha cumplido con todo lo prometido. Porque tenemos políticos que corrompen a los ciudadanos humildes y aprovechan determinados ideales inexistentes para seducir a una masa, perdida y fácil de engañar, para conseguir sus propios beneficios, normalmente monetarios. Porque tenemos una población que pese a todos los derechos y libertades que les dio este sistema, se queda en casa mirando la televisión y viendo como les roban sin rechistar, sin protestar, sin manifestarse. Una población que se queda muda ante toda la corrupción que vive entre las clases poderosas de nuestro país. ¿Para qué sirve tanta gente muerta en la guerra civil para conseguir las libertades que hoy tenemos si la gente no las utiliza? ¿Porque nuestros abuelos dejaron a nuestros padres sin padres si hoy no nos levantamos para protestar, para ejercer nuestro derecho ante tal manipulación? Entonces, ¿Para qué existe esta democracia liberal y todos los derechos que ella nos regala? ¿Por la libertad de prensa? Queridos lectores, lo siento pero la libertad de prensa no existe; está más corrupta que los políticos mismos. Señores, no es esto lo que queremos. Repeteixo, No és això.

Benvinguts

Com pot estar algú penjat a Internet, explicant el que li passa i el que pensa –sovint a hores intempestives- a un públic desconegut, gairebé sempre desinteressat i de vegades senzillament inexistent, i que ho acabi fent com si d’això en depengués el futur d’una societat perduda? Doncs, perquè per algun punt hem de començar, lectors i lectores, a formar una crítica, un pensament, una idea, una voluntat. Així comença qualsevol protesta, canvi o revolució. A partir de petites idees d’alguns desgraciats quetroben que el seu món s’està podrint a mesura que passen els anys, i que han decidit expressar la seva preocupació.

Qualsevol que escriu blocs es sobrevalora inevitablement i tendeix a pensar que tot allò que a ell li passa és tan important que tothom ho ha de saber. Sembla que t’estiguin dient: “jo sé”, “jo tinc la línea correcta, la informació a punt, l’opinió certa, la dada amagada, el sentiment sublim”. Però nosaltres volem fer una cosaben diferent. Per molt que defensem amb força els nostres ideals, som conscients que no posseïm la veritat absoluta. El que volem és crear debat, volem crear confusió, volem parlar i cridar, volem criticar, volem lloar, volem compartir les nostres idees davant tots vosaltres, i veure com les destrosseu en mil bocins i en construïu de noves. Volem opinions dispars, crítiques, insults ivoluntat per canviar aquest bosc d’homes podrits que ens envolta.

Volem que aquest bloc es converteixi en una plaça pública, que esdevingui un fòrum en què la reflexió i la ironia compensin una mica, en cert sentit, el fracàs i l’absurditat que veiem davant nostre. Perquè no és això. No és això el que cerquem.