La avaricia rompe el saco

Molts de vosaltres, lectors, coneixereu la famosa cançó de Bob Dylan anomenada “The answer is blowing in the wind”. Jo la trobo fantàstica, sincerament. Debeu pensar ara mateix què és el que us estic explicant i què feu a aquestes hores intempestives de la nit llegint aquest text i perdent el vostre preuat temps. Doncs bé, aquesta cançó ens parla, o almenys és interpretable que ens parli sobre l’egoisme de l’ésser humà. I la resposta a això, amic i gran Dylan, no està al vent.

Els éssers humans sempre ens hem deixat emportar, i dic hem, perquè m’incloc i crec que tothom hauria de fer-ho, pels interessos materials. És una llàstima, però és així. Des de la prehistòria, on qui posseïa el foc no el compartia per por a perdre’l hem conviscut cara a cara amb l’egoisme. Més endavant, amb la aparició de les grans civilitzacions, el poder, tant polític com material era molt preuat i qui el tenia, generalment no el volia compartir. És molt probable, gairebé segur, que els defectes dels humans s’arrosseguin al llarg del temps i malauradament vagin a més. Aquest no és una excepció. Avui en dia, convivim amb aquest defecte ( i amb molts més ). Avui intentaré no parlar de l’egoisme a la política, tot i que em serà difícil no posar exemple, ni criticaré cap sistema polític. Criticaré l’ésser humà i el seu instint.

Com he dit, sempre volem més, no tenim límits. Podríem pensar que és ambició, però arriba un moment on el got vessa i l’ambició passa a ser egoisme. La cançó ens diu, en un dels seus versos, que quantes orelles cal que tingui una persona per sentir tota la gent que plora. Realment la gent que té el poder ( polític o econòmic, no importa ) no s’adona del que passa al món? Jo crec que si, i pels seus interessos, ja siguin econòmics ( maximització de beneficis per la seva multinacional farmacèutica, per exemple ) no fan res per evitar els problemes. Milions de persones moren cada any al món per culpa de malalties que ningú està interessat a investigar perquè no produirien suficients beneficis per amortitzar una gran inversió de capital. Es pot defensar la figura de l’empresari, però fins un límit. Un altre exemple, encara més sorprenent; amb tots els béns materials del Vaticà ( tema que no tocaré per respecte ), es podria abolir dues vegades la pobresa al món. Sona, com diríem avui, “heavy”, però és així. El mateix que passa amb els grans empresaris, o les grans institucions, passa amb els governs i les seves polítiques. Que ho preguntin als implicats en el cas Gürtel, o a l’apreciat Sr.Millet...tela! La cançó no deixa escapar aquest aspecte quan diu: Yes, and how many deaths will it take till he knows that too many people have died? No em refereixo a res més que la forma d’actuar de no sé quina gran potència mundial a països orientals on, curiosament hi ha grans pous de petroli. Senyor Bush, que sàpiga que l’11 de setembre de 2001 i la seva voluntat de revenja va sonar a excusa. I com aquest cas, molts més, i no cal creuar l’oceà. Però bé, al cap i a la fi, egoisme. I no volem això. I costarà canviar-ho.

Justícia i molt poca vergonya

Com ja deveu saber, perquè notícies i articles no en falten, hi ha un bon guirigall amb el Tribunal Constitucional i la sentència de l'Estatut de Catalunya. A més a més, el jutge Garzón ha estat acusat d'actuar contra la llei d'amnistia vigent per investigar crims del franquisme. Tot de fets que fan pensar que en aquest estat tenim un problema i una desavinença en un tema tan transcendental com és la justícia. Però com tot en aquest país, rutlla molt i molt malament.

El TC porta gairebé 3 anys, o més, investigant la constitucionalitat de l'Estatut. Cosa curiosa. El mateix estatut que va ser aprovat pels catalans, pel Parlament, per les Corts espanyoles i amb el vistiplau de su mismisima majestad (palabras mayores...). I un estatut retallat, trencat, esmicolat, que s'allunya molt del text inicial. No sé si recordeu que hi hagué una polèmica per la retallada inicial. Però bé, s'aprova i el Partit Popular el porta al TC. Mentre s'espera la sentència, s'aplica. I ara resulta que després de pensar tant (és fotut pels jutges d'aquest tribunal pensar tant i seguit... deu costar molt) resulta que no es posen d'acord. Han desestimat una proposta, la progressista, que li tallava les ales a tots els articles mínimament polèmics com l'educació i la nacionalitat. Però tot això sense tenir en compte que el TC té uns quants jutges que ja haurien de retirar-se per llei, però no interessa. Massa interessos polítics. Que si PSOE que si PP. Si en treuen un, n'han de posar un altre però clar, l'hauria de triar un dels dos partits. On està la independència judicial? Que pinten els partits? Deu ser que s'apropen les eleccions, que un veu que amb això es pot assegurar el vot conservador i l'altre ha de quedar bé amb els catalans i amb la resta d'Espanya. En fi, tinc el pebrots que m'exploten ja.
I referint-me al jutge Garzón. Tots hem s'assumir que és un home amb ganes de protagonisme, cosa que ningú li nega. Però ha volgut fer una cosa que en aquest país ningú s'ha atrevit a fer. Investigar el franquisme. Però fa por. Les ferides encara estan obertes. S'ha basat en un tecnicisme per poder-ho fer ja que la llei d'amnistia no ho permet. Una llei que es va fer durant la transició i que volia posar punt i final i començar de nou. Però costa oblidar. I no és just. I ara em surt un partit franquista i l'impugna. I és acusat! On s'és vist? Impunitat doncs. Tots a viure feliços mentre els franquistes asseuen al banc dels acusats als jutges capaços de plantar-los cara. Ara bé, això no ho diran els polítics. Els cotxes oficials i els sous són més valuosos. Justícia i política no són això. Repetim-ho: NO ÉS AIXÒ.

Libertad Ilusoria

Antes que nada, hay que dejar claro que la democracia liberal nos regala aquello que (no lo olvidemos nunca) había sido inexistente durante toda la Historia previa a la era moderna: la libertad individual y la capacidad de toda la población de decidir sobre su propio gobierno. Y hoy en día, que hemos dado el paso definitivo hacia la libertad universal (como mínimo en lo que llamamos países desarrollados), nos damos cuenta de que ese paso final, ese sistema resultante, resulta inservible. Vamos observando que, sin saber muy bien por qué, la sociedad se instala en un ostracismo político, intolerable por la falta de respeto que representa hacia aquellos que lucharon por instaurar la democracia. Pero el ostracismo político es un problema que resulta ya demasiado amplio. En todo caso, sabemos que ni la mitad de la población que decide hacer uso del regalo que han heredado no consigue designar a los líderes correctos, si es que existen, o en todo caso, la población no dirige su país, lo dirige su gobernador. Parece lógico, pero el gran problema es que entonces no estamos hablando ya de ‘democracia’, sino de ‘lidercracia’.

El problema fundamental es que la libertad individual llega a gran parte de la población mucho antes que la libertad intelectual. Sin libertad intelectual, todas las demás libertades no son más que vagas ilusiones creadas por el sistema, engaños de unos hábiles marionetistas que nos observan desde la cúpula.

A medida que vamos profundizando en el tema, nos damos cuenta de que el problema es el de siempre: la educación. No dudaremos de que hoy en día quien realmente quiera nutrirse de argumentos, información y libre-pensamiento, dispone de todas las herramientas necesarias. Pero esa voluntad fundamental de libertad raras veces aparece por sí sola.

Por eso nuestro único deber es expandir la inquietud, la necesidad intelectual de no resultar engañados por el sistema, de no ser dirigidos ni manipulados, algo que sólo puede conseguirse con la reflexión, con la información, con el debate.

Informémonos, por dios, que hoy es lo más simple que existe. Discutamos, por favor, y pulamos nuestras ideas las unas contra las otras. Destrocémoslas, y reconstruyámoslas de nuevo; más perfectas, más convincentes, más libres. Porque no es esto. Repetim-ho: No és això el que cerquem.

Falsa y Desaprovechada Libertad

Lo primero que quiero hacer es dejar clara mi posición ante una opinión que tengo la intención de discutir: la democracia liberal es el mejor sistema político que podemos hoy en día tener y nunca lo negaré. El problema es otro querido lector, en una opinión que siempre será discutible, la democracia que tenemos en nuestra sociedad catalana, española y europea no es, ni mucho menos, una democracia liberal; y es por esto que pierdo mi hermoso tiempo en este escrito, porque yo quiero, y creo que todos ustedes también, una democracia justa y libre de manipuladores. Y si pudiera salir a la calle y gritar a favor de esto, os prometo que lo haría. Pero no puedo, me acusarían falsamente de anti demócrata o cosas peores, porque nos rodea la ignorancia y este es nuestro peor veneno, nuestro peor enemigo.

Os preguntaréis: si nuestro sistema político con la etiqueta de democracia es completamente nulo, ¿Porque se ha implantado en todo el continente? La historia del siglo XX nos lo explica y nosotros escuchamos.

Recordaréis, Europa estaba en ruinas después de la Segunda Guerra Mundial y la gente, que se encontraba ante un mundo que se había hecho incomprensible tras la deshumanización de los campos de exterminio nazi y la guerra, necesitaba un cambio y un culpable. La guerra había sido el escenario de las utopías nazis, fascistas y totalitarias y este era el enemigo para culpar; suerte que así se hizo.

¿Cómo poder apoyar a un sistema político como ese después de tantas muertes? La masa lo tenía claro, ese sistema no podía volver. La afirmación a la democracia era evidente, la idea de que la democracia da identidad a los hombres, libertad y derechos era un discurso muy popular después de la crisis moral vivida. Pero era un discurso ya visto anteriormente justo por el enemigo que estaban culpando. Con la crisis económica de los años 20 y 30 asociada con el sistema político liberal, dio la oportunidad al nacimiento de un discurso utópico y falso como es el fascismo, que daba las mismas promesas que estaba dando la democracia después de la Segunda Guerra Mundial. Pero la gente olvida pronto y necesita cambios cuando está al borde del desastre. Con esto no quiero decir que se puedan comparar los dos sistemas, pero lo que sí creo es que los dos dan falsas promesas. Porque la democracia no ha cumplido con todo lo prometido. Porque tenemos políticos que corrompen a los ciudadanos humildes y aprovechan determinados ideales inexistentes para seducir a una masa, perdida y fácil de engañar, para conseguir sus propios beneficios, normalmente monetarios. Porque tenemos una población que pese a todos los derechos y libertades que les dio este sistema, se queda en casa mirando la televisión y viendo como les roban sin rechistar, sin protestar, sin manifestarse. Una población que se queda muda ante toda la corrupción que vive entre las clases poderosas de nuestro país. ¿Para qué sirve tanta gente muerta en la guerra civil para conseguir las libertades que hoy tenemos si la gente no las utiliza? ¿Porque nuestros abuelos dejaron a nuestros padres sin padres si hoy no nos levantamos para protestar, para ejercer nuestro derecho ante tal manipulación? Entonces, ¿Para qué existe esta democracia liberal y todos los derechos que ella nos regala? ¿Por la libertad de prensa? Queridos lectores, lo siento pero la libertad de prensa no existe; está más corrupta que los políticos mismos. Señores, no es esto lo que queremos. Repeteixo, No és això.

Benvinguts

Com pot estar algú penjat a Internet, explicant el que li passa i el que pensa –sovint a hores intempestives- a un públic desconegut, gairebé sempre desinteressat i de vegades senzillament inexistent, i que ho acabi fent com si d’això en depengués el futur d’una societat perduda? Doncs, perquè per algun punt hem de començar, lectors i lectores, a formar una crítica, un pensament, una idea, una voluntat. Així comença qualsevol protesta, canvi o revolució. A partir de petites idees d’alguns desgraciats quetroben que el seu món s’està podrint a mesura que passen els anys, i que han decidit expressar la seva preocupació.

Qualsevol que escriu blocs es sobrevalora inevitablement i tendeix a pensar que tot allò que a ell li passa és tan important que tothom ho ha de saber. Sembla que t’estiguin dient: “jo sé”, “jo tinc la línea correcta, la informació a punt, l’opinió certa, la dada amagada, el sentiment sublim”. Però nosaltres volem fer una cosaben diferent. Per molt que defensem amb força els nostres ideals, som conscients que no posseïm la veritat absoluta. El que volem és crear debat, volem crear confusió, volem parlar i cridar, volem criticar, volem lloar, volem compartir les nostres idees davant tots vosaltres, i veure com les destrosseu en mil bocins i en construïu de noves. Volem opinions dispars, crítiques, insults ivoluntat per canviar aquest bosc d’homes podrits que ens envolta.

Volem que aquest bloc es converteixi en una plaça pública, que esdevingui un fòrum en què la reflexió i la ironia compensin una mica, en cert sentit, el fracàs i l’absurditat que veiem davant nostre. Perquè no és això. No és això el que cerquem.