Volem que aquest bloc es converteixi en una plaça pública, que esdevingui un fòrum en què la reflexió i la ironia compensin una mica, en cert sentit, el fracàs i l’absurditat que veiem davant nostre. Perquè no és això. No és això el que cerquem.

lunes, 26 de abril de 2010

Justícia i molt poca vergonya

Com ja deveu saber, perquè notícies i articles no en falten, hi ha un bon guirigall amb el Tribunal Constitucional i la sentència de l'Estatut de Catalunya. A més a més, el jutge Garzón ha estat acusat d'actuar contra la llei d'amnistia vigent per investigar crims del franquisme. Tot de fets que fan pensar que en aquest estat tenim un problema i una desavinença en un tema tan transcendental com és la justícia. Però com tot en aquest país, rutlla molt i molt malament.
El TC porta gairebé 3 anys, o més, investigant la constitucionalitat de l'Estatut. Cosa curiosa. El mateix estatut que va ser aprovat pels catalans, pel Parlament, per les Corts espanyoles i amb el vistiplau de su mismisima majestad (palabras mayores...). I un estatut retallat, trencat, esmicolat, que s'allunya molt del text inicial. No sé si recordeu que hi hagué una polèmica per la retallada inicial. Però bé, s'aprova i el Partit Popular el porta al TC. Mentre s'espera la sentència, s'aplica. I ara resulta que després de pensar tant (és fotut pels jutges d'aquest tribunal pensar tant i seguit... deu costar molt) resulta que no es posen d'acord. Han desestimat una proposta, la progressista, que li tallava les ales a tots els articles mínimament polèmics com l'educació i la nacionalitat. Però tot això sense tenir en compte que el TC té uns quants jutges que ja haurien de retirar-se per llei, però no interessa. Massa interessos polítics. Que si PSOE que si PP. Si en treuen un, n'han de posar un altre però clar, l'hauria de triar un dels dos partits. On està la independència judicial? Que pinten els partits? Deu ser que s'apropen les eleccions, que un veu que amb això es pot assegurar el vot conservador i l'altre ha de quedar bé amb els catalans i amb la resta d'Espanya. En fi, tinc el pebrots que m'exploten ja.
I referint-me al jutge Garzón. Tots hem s'assumir que és un home amb ganes de protagonisme, cosa que ningú li nega. Però ha volgut fer una cosa que en aquest país ningú s'ha atrevit a fer. Investigar el franquisme. Però fa por. Les ferides encara estan obertes. S'ha basat en un tecnicisme per poder-ho fer ja que la llei d'amnistia no ho permet. Una llei que es va fer durant la transició i que volia posar punt i final i començar de nou. Però costa oblidar. I no és just. I ara em surt un partit franquista i l'impugna. I és acusat! On s'és vist? Impunitat doncs. Tots a viure feliços mentre els franquistes asseuen al banc dels acusats als jutges capaços de plantar-los cara. Ara bé, això no ho diran els polítics. Els cotxes oficials i els sous són més valuosos. Justícia i política no són això. Repetim-ho: NO ÉS AIXÒ.

6 comentarios:

  1. NO ÉS AIXÒ. NO ÉS AIXÒ. NO ÉS AIXÒ. NO ÉS AIXÒ. NO ÉS AIXÒ. NO ÉS AIXÒ. NO ÉS AIXÒ. NO ÉS AIXÒ. NO ÉS AIXÒ. NO ÉS AIXÒ. NO ÉS AIXÒ.

    ResponderEliminar
  2. És innegable, para los que les guste y para los que no les guste, que el juez Garzón ha vuelto a desgarrar una herida que ni siquiera había cicratizado. No intento criticar al juez Garzón ni mucho menos, bajo mi punto de vista ha sido el único juez a nivel mundial con las agallas de juzgar a Pinochet, destapar el caso de los GAL, investigar a ETA y poner en el banquillo a Francisco Franco. No creo conveniente decir que se trata de afán de protagonismo, puesto que dudo que alguien se juegue algo más que su carrera poniendo entre la espada y la pared a instituciones y organismos muy peligrosos.
    Tratándose de la Guerra Civil y de "Manos Limpias", este escándalo ha abierto los ojos a muchos: la transición significó perdonar, pero no olvidar. Y es ahora cuando nos damos cuenta que algo así es imperdonable. Como decía, esta herida sigue abierta, y con casos como este se ve de manera más visible lo profunda que es. Garzón habría hecho lo correcto si el caso de nuestra guerra, la guerra civil española, se hubiera digerido como hicieron los alemanes con el nazismo y la guerra, algo muy interesante de estudiar. Como nuestro caso fueron décadas de manipulación, de mentiras y de trapicheos para que no salieran a la luz los grandes escándalos contra la humanidad del franquismo, creo que hace falta pasar por una digestión y una aclaración de los hechos.
    Me refiero a estudiar, a encontrar y a destapar todo aquello que sucedió en la guerra y que ha sido callado. Han pasado mas de 70 años, sin duda todos tenemos una opinión y una posición sobre el tema, pero estamos hablando de algo más importante que esto. El estado está en crisis, vuelve a surgir una división de las Españas, y por el bien de todos más vale que esta división no pase de la democracia y la ideología democrática. Por tanto me posiciono en la idea de que España debe tomar perspectiva, por muy fresco que sea, de nuestra guerra. Debemos estudiar y descubir todo lo sucedido, pero comprendiendo que nuestra política actual ha cambiado, y que por muy soñadores que seamos, yo el primero, hay situaciones que es mejor no repetir. El juez Garzón no ha intentado hechar leña al fuego, ha intentado apagarlo descubriendo el velo que lo tapaba.

    ResponderEliminar
  3. Avui no m'extendré gaire ja que estic completament d'acord amb el text principal.
    Simplement m'agradaria fer èmfasi en el poder de decisió que posseeix aquest tribunal. Cal plantejar-se realment la utilitat d'aquest organisme del govern, ja que, fa poc més de tres anys que esperem la sentència definitiva de l'Estatut de Catalunya. Segurament molts trobareu legítim que una decisió important ( com és aquesta ) hagi de ser acceptada per diversos organismes. Jo també hi estic d'acord. El que em sembla és que un tribunal en el qual dels 12 membres inicials hi ha un que ha mort i quatre als quals se'ls ha acabat el mandat no hauria de existir, o si més no, s'hauria de reformar per tal de que almenys sembli un organisme seriós. I dic sembli, perquè en aquest país és difícil que alguna cosa es fagi amb sentit comú i ben feta. Per tant, em conformo amb que sembli un organisme seriós.

    ResponderEliminar
  4. Potser el que planteja l'últim comentari és més una renovació profunda dels òrgans judicials i polítics d'aquest país. De fet, crec que l'Estatut no s'aprovarà mai perquè sempre acabarà contradient la Constitució. Així, perquè no una reforma constitucional? No sé que en pensareu, però opino que abans d'intentar fer un pas de gegant respecte les autonomies s'haura d'adobar el terreny. La consitució és de l'any 78 i ja fóra hora que algú es dignés a mencionar alguna cosa al respecte. NO ens ha de fer por criticar-la, està clar que s'ha quedat enrera en el temps i no seria inadequat plantejar una reforma.
    I respecte a la seriositat del TC crec que està tot dit amb una imatge d'aviu a EL PAÍS on es veuen tres magistrats, dos conservadors i un progressista, fumant un puro i veient els toros a Sevilla. En fi, tot plegat fa riure.

    ResponderEliminar
  5. Un organisme com el Tribunal Constitucional és seriós. Estic d'acord en molts punts comentats, en la majoría, però dubto que el problema sigui l'organisme en sí o el que el forma, sinó la base de sa funció. És ben cert que els membres del TC porten anys i anys treballant en un codi, en un text, del 78. Estem parlant de la definició del que l'estat espanyol i les comunitats autònomes representen legalment, em refereixo a que és un text molt important. Aquest text es va fer amb la mort de Franco. No dubto de les intencions democràtiques dels redactors, però trobo molt necessària una actualització del text. Per posar un exemple, agafem la constitació americana, que ha sigut modificada pel parlament americà quan calía, i desde fa más 200 anys. Doncs, els membres del TC ténen la funció d'assegurar que l'estatut sigui compatible amb la constitució. Per tant, com diu God save the queen, perquè no deixar de retallar l'estatut i començar a modificar la constitució?

    ResponderEliminar
  6. El problema de modificar la constitució és que està extremadament blindada, ja que com be heu dit es va plantejar com a puntal necessàriament molt rígid d'una nova democràcia que es gestava després d'anys de dictadura que encara "coleaba".

    Així doncs si un partit proposa canviar-la ha de ser després d'un llarg procés de reflexió sobre els canvis que es volen dur a terme. Jo el que faria seria una serie de referèndums sobre els temes principals dels quals cal destacar monarquia o república i centralisme o federalisme...
    Solucionar aquests dos debats eterns de l'historia d'Espanya, sobretot el darrer, ja que el model de Comunitats Autònomes actual és un sistema fet per acontentar a totes les bandes a la transició. És una mena de federalisme escapçat i disfressat, d'indubtable merit en el seu moment ja que va permetre unir a faccions de pensaments molt diferents sota un objectiu comú, però que no va ser més que posposar d'una manera "responsable" el problema que algun dia haurà de ser solucionat (si és que en té de solució cosa que de vegades dubto)

    ResponderEliminar