La avaricia rompe el saco

Molts de vosaltres, lectors, coneixereu la famosa cançó de Bob Dylan anomenada “The answer is blowing in the wind”. Jo la trobo fantàstica, sincerament. Debeu pensar ara mateix què és el que us estic explicant i què feu a aquestes hores intempestives de la nit llegint aquest text i perdent el vostre preuat temps. Doncs bé, aquesta cançó ens parla, o almenys és interpretable que ens parli sobre l’egoisme de l’ésser humà. I la resposta a això, amic i gran Dylan, no està al vent.

Els éssers humans sempre ens hem deixat emportar, i dic hem, perquè m’incloc i crec que tothom hauria de fer-ho, pels interessos materials. És una llàstima, però és així. Des de la prehistòria, on qui posseïa el foc no el compartia per por a perdre’l hem conviscut cara a cara amb l’egoisme. Més endavant, amb la aparició de les grans civilitzacions, el poder, tant polític com material era molt preuat i qui el tenia, generalment no el volia compartir. És molt probable, gairebé segur, que els defectes dels humans s’arrosseguin al llarg del temps i malauradament vagin a més. Aquest no és una excepció. Avui en dia, convivim amb aquest defecte ( i amb molts més ). Avui intentaré no parlar de l’egoisme a la política, tot i que em serà difícil no posar exemple, ni criticaré cap sistema polític. Criticaré l’ésser humà i el seu instint.

Com he dit, sempre volem més, no tenim límits. Podríem pensar que és ambició, però arriba un moment on el got vessa i l’ambició passa a ser egoisme. La cançó ens diu, en un dels seus versos, que quantes orelles cal que tingui una persona per sentir tota la gent que plora. Realment la gent que té el poder ( polític o econòmic, no importa ) no s’adona del que passa al món? Jo crec que si, i pels seus interessos, ja siguin econòmics ( maximització de beneficis per la seva multinacional farmacèutica, per exemple ) no fan res per evitar els problemes. Milions de persones moren cada any al món per culpa de malalties que ningú està interessat a investigar perquè no produirien suficients beneficis per amortitzar una gran inversió de capital. Es pot defensar la figura de l’empresari, però fins un límit. Un altre exemple, encara més sorprenent; amb tots els béns materials del Vaticà ( tema que no tocaré per respecte ), es podria abolir dues vegades la pobresa al món. Sona, com diríem avui, “heavy”, però és així. El mateix que passa amb els grans empresaris, o les grans institucions, passa amb els governs i les seves polítiques. Que ho preguntin als implicats en el cas Gürtel, o a l’apreciat Sr.Millet...tela! La cançó no deixa escapar aquest aspecte quan diu: Yes, and how many deaths will it take till he knows that too many people have died? No em refereixo a res més que la forma d’actuar de no sé quina gran potència mundial a països orientals on, curiosament hi ha grans pous de petroli. Senyor Bush, que sàpiga que l’11 de setembre de 2001 i la seva voluntat de revenja va sonar a excusa. I com aquest cas, molts més, i no cal creuar l’oceà. Però bé, al cap i a la fi, egoisme. I no volem això. I costarà canviar-ho.