Aquí, el que guanya les eleccions no governa.

No hi ha discussió possible: no és això el que volem. El que et proposo ara és: n’estem segurs que no és això el que es vol? Vull dir, la gent del carrer, què vol?

Sento ser tan cínicament sincer però em temo que no volen res, em temo que aquesta aparent apatia generalitzada, en el sentit més allunyat possible de les connotacions positives que tenia a l’ origen estoic de la paraula, cada vegada té un caràcter menys aparent i una concordança amb la realitat creixent. Deixa’m començar per la inegable crisi vocacional entre els estudiants, que només contemplen les opcions de Administració i Direcció d’Empreses i Dret. I, si us plau, deixa’m continuar per la situació política i quedar-me aquí. Sembla que, en general, no s’ha entès el principi més essencial i primordial de la democràcia; només un raonament deductiu lògic: si li concedim el poder al demos, estem assumint ja d’entrada, no només que el demos està interessat en gestionar aquesta potestat, sinó que també conjecturem que hi ha una conscienciació i un sentiment de responsabilitat. Doncs, clarament, el nostre poble no està preparat per assumir tal compromís; la democràcia requereix implicació, tenim tot el dret a exigir als polítics que facin de polítics, però si no és així, en gran part, la culpa la tenim els votants. Hauríem de reclamar polítics formats, competents, implicats, apassionats, forts, carismàtics, cultes i europeus. Fins i tot globalistes, però alhora: localistes. El que proposo és un model de polític que pensi globalment i actuï localment, amb personalitat original, marcada, en definitiva: un líder. És obvi que ens ha de representar i que ens hi hem de sentir identificats. És obvi que el president de Catalunya ha de ser un mediterrani irreductible, un català convençut, ha de ser la nostra terra, no ho discuteixo, però alhora ha de ser especial, genial, compromès; ho ha de sentir. Vull dir que si acceptem la mediocritat que tenim instal·lada ara mateix, potser cal re-obrir el debat del millor sistema polític, ara sí, sent voluntàriament cínic, et suggereixo que un govern autoritari probablement tingui més ambició i implicació en l’esdevenir del país. Voler governar el teu país és molt admirable, però alhora és ambiciós i denota soberbia, perquè s’ha de sentir, s’ha de sentie que estàs preparat, que ets l’adequat, el millor, sempre tenint una visió de país. No és un ofici ordinari, i crec que és l’únic en què la vocació és conditio si ne qua non. Crec que la democracia es basa, o s’hauria de basar, en què el poble vulgui un govern de la elit intel·lectual, tot i que accepto que hi ha un problema si aquesta elit intel·lectual va lligada només a l’elit econòmica.

A partir d’aquí et demano que et despullis d’ideologies i de qualsevol altra cosa que tingui a veure amb política local i actual. Deixa’m analitzar la problemàtica situació que ens planteja el Tripartit. Permet-me citar novament el Mestre i Savi de les Rambles que ens vam escoltar: “S’han de votar polítiques, idees, no polítics”. M’agradaria que m’ expliquessis quin sentit té que la gent voti a un partit i que aquest pugui pactar amb un altre per governar per sobre d’un tercer partit més votat, pots? Dit d’altra manera, per més que ho pensi, no puc entendre com el partit més votat en les dues últimes eleccions no està governant, em sembla una contradicció deliberadament directa amb el principi de la democràcia. “Oh, és que els altres tenen més vots...” Mentida! Han reunit més vots, però no els ha votat més gent. Com a molt podria acceptar que es tornés a votar amb una candidatura presentada pel Tripartit, però com poden pensar que els seus votants acceptarien pactar amb els partit que a ells els sembli! A nivell teòric, la gent vota idees, conviccions, i, si les comparteixen amb altres partits (que són un nivell molt inferior a les polítiques) que es fusionin.

Per acabar aquest text t’hauria de proposar alguna solució. Reconec que no està prou meditada però el que em sembla més lògic, en cas que cap partit no arribi a tenir majoria absoluta, és que el partit més votant, juntament amb el segon, amb el tercer, i així successivament fins a arribar a la majoria absoluta governessin sense necessitat de pactar res. És clar que això planteja un problema evident: probablement costarà arribar a acords, és cert, però, -i tornem a començar- si hi ha vocació, si hi ha intenció, si hi ha compromís i interès real en el país, la meva lògica em diu que es podria arribar a solucions consensuals deixant les conviccions personals a una banda i tenint en ment tan sols “l’avenir” del país.