Adéu, Espanya?

Com tots sabeu, ahir dia 3 de juny del 2010, TV3 va presentar un documental televisiu anomenat Adéu, Espanya, en el qual s’analitzava Catalunya des d’un punt de vista socioeconòmic i es comparava la situació catalana amb la d’altres nacions d’arreu del món com Escòcia, Groenlàndia o el Quebec. És clar que amb aquest documental, TV3, la televisió catalana per excèl·lencia, ha decidit apostar definitivament per l’independència de la nostra nació. En les següents línies vull analitzar a grans trets un parell de punts del programa que em van interessar.

Primer de tot penso que la nostra situació comparada amb la de la resta de nacions que podrien aconseguir la independència és diferent, molt diferent; agafem l’exemple de Groenlàndia. Groenlàndia és una illa del nord d’Europa que viu fonamentalment del turisme de creuer; la densitat de població és molt baixa, igual que la seva població total. És una nació depenent de Dinamarca, un dels països amb una economia més competitiva d’Europa i amb un dels estats del benestar més ben aplicats. Fins aquí tot normal. Ara bé, el documental insistia molt en el fet que si Groenlàndia demanés la independència a Dinamarca, el més segur és que el país no només acceptaria de bon grat la proposta, sinó que ajudaria econòmicament Groenlàndia i les relacions no empitjorarien en cap cas. El mateix, exactament, es comentava d’Escòcia. No cal haver descobert la penicil·lina per captar que en aquest punt, el cas espanyol i català difereix dels anteriors. La constitució espanyola de 1978 diu en un dels seus articles que la força militar ha de vetllar per la unió constant d’Espanya i utilitzar la força si és necessari. Caram, sona molt fort. Què vol dir això, que hi haurien enfrontaments militars en el cas que Catalunya tirés endavant una proposta d’Independència? Estem al segle XXI, i no crec que això pugui ser així encara, però la renovació de la constitució no és el motiu del text. Bé, en tot cas, si Catalunya demanés a Espanya que vol ser independent, realment la resposta seria tan amigable com en els casos d’Escòcia i Groenlàndia? No ho crec. I posem per cas que ara mateix Catalunya fos independent i demanéssim ajut econòmic a Espanya en una situació de crisi. Molt optimista s’ha de ser per pensar que ens concedirien l’ajuda. Però bé, ara per ara això no és més que una il·lusió.

Ja per acabar, donant més la meva opinió i allunyant-me ja del documental, penso que la pregunta que tothom s’hauria de fer no és si podria Catalunya, econòmicament, viure sense l’ajut d’Espanya. La pregunta que, en tot cas ens hauríem de fer és si podria Espanya viure sense l’aportació, econòmica sobretot, de Catalunya. Potser sona massa exagerat, ja que Catalunya és només una de les moltes Comunitats Autònomes d’Espanya; no tinc dades exactes, però m’atreviria a dir que Catalunya és de les comunitats que més aporten al govern central (i de les que menys reben també!). De totes maneres, són dues maneres de veure la situació, i jo simplement les proposo. Us deixo triar. En tot cas, hi ha coses que haurien de canviar per estar, o almenys fer veure que estem, a l’altura de la resta de països del món, i ara no parlo de Catalunya, sinó d’Espanya.

El folclore de nuestra generacion: Prehistoria del estado avanzado del capitalismo

Me tomo la libertad de poner en este blog un pequeño fragmento de un cuento de Sauce ciego, mujer dormida (Haruki Murakami). El cuento es el que tiene de título el artículo, y habla, desde la experiencia personal de Murakami, del paso de los 60 y 70 al mundo moderno, capitalista agresivo. Lo encuentro muy ilustrativo. Es una introducción a un cuento, es una ambientación, por lo demás el cuento carece, para mi gusto, de interés político e intelectual, pero si filosófico y moral. Aquí va:

Nací en el año 1949. En 1961 empecé la enseñanza media y, en 1967, entré en la universidad. Cumplí los veinte años en pleno auge de las aparatosas revueltas estudiantiles que todos conocéis. En este sentido, creo que se me puede considerar un típico hijo de los años sesenta. Pasé el periodo más vulnerable, más inmaduro y a la vez más decisivo de mi vida respirando a pleno pulmón el aire salvaje, improvisado y espontáneo de los años sesenta, que, como es lógico, acabó emborrachándome por completo. ¡Había tantas puertas que debíamos abrir de una patada! Sí. ¡Y qué fantástico es tener ante los ojos puertas para que las abriéramos a puntapiés! Y todo eso con los Doors, los Beatles, Bob Dylan y los otros como música de fondo.

En la década de los sesenta, sin duda, ocurrió algo especial. Lo pienso ahora al mirar hacia atrás, y también lo creía entonces, cuando estaba inmerso en aquel torbellino. Que aquella época fue excepcional. Pero si la conversación deriva hacia la cuestión de si aquella década excepcional nos contagió con su fulgor a nosotros -es decir, a nuestra generación-, entonces, personalmente, no puedo evitar inclinar la cabeza en un gesto dubitativo. No puedo evitar balbucir una respuesta. ¿No nos limitamos, tal vez, a pasar por delante de todo aquello que era tan excepcional? ¿No nos limitamos, tal vez, de la misma manera que si se tratara de una película emocionante, a verla y vivirla con intensidad, sintiendo húmedas de sudor las palmas de las manos, para luego, una vez que se encendieron las luces del cine, salir a la calle apenas poseídos por una inofensiva exaltación? ¿No nos olvidamos, tal vez, por una u otra razón, de extraer de todo aquello una lección realmente valiosa?

Lo ignoro. Todo ello guarda conmigo una relación demasiado estrecha como para poder dar una respuesta precisa y justa.

Quiero aclarar una sola cosa: no es que me enorgullezca de los años que me vieron crecer. Sólo hablo concisamente de los hechos como tales. Sí, he dicho que aquella época fue excepcional. Sin embargo, si tomáramos una a una todas las cosas que se produjeron en aquellos años y las analizásemos, nos daríamos cuenta de que, en sí mismas, no fueron tan extraordinarias. Sólo el entusiasmo producto del cambio de época, las grandiosas promesas, un esplendor circunscrito a un determinado espacio donde confluyó un determinado estado de cosas en un momento determinado. Y, en cualquier caso, había una impaciencia fatal como la que se siente cuando se mira por el extremo opuesto al ocular de un telescopio. El heroísmo y la villanía, la embriaguez y el desengaño, el martirio y el arribismo, la generalización y la concreción, el silencio y la elocuencia, y también una manera de matar el tiempo sumamente aburrida, etcétera, etcétera... En cualquier época se ha dado todo esto, también se da ahora. Y quizá también se dé en el futuro. Pero en la época en que nos tocó vivir (permitidme esta expresión un poco grandilocuente) todo esto aparecía teñido de brillantes colores y siempre tenías la sensación de que, de un momento a otro, podrías tomarlo entre las manos. Estaba literalmente puesto en una estantería y se mostraba ante nuestros ojos de una manera clara y abierta.

No era como hoy, que cuando agarras algo te encuentras de rebote entre las manos una serie de cosas fastidiosas y complicadas: anuncios ocultos, octavillas con descuentos sospechosos, tarjetas de cupones de compra que no te atreves a tirar, opciones de compra semiobligatorias. Tampoco te plantaban delante tres manuales de instrucciones casi imposibles de descifrar. Es en este sentido que he dicho "de una manera clara y abierta". Y nosotros nos limitábamos a coger esa cosa y a llevárnosla directo a casa. Como si comprásemos un pollito en un puesto nocturno. Las cosas eran terriblemente sencillas y directas. Las causas y las consecuencias se daban la mano con franqueza, la teoría y la realidad se abrazaban como si fuera lo más natural del mundo. Posiblemente, aquélla fue la última época en que ocurrió una cosa parecida.

"Prehistoria de un estadio avanzado del capitalismo." Así es como yo denomino aquella época.

[...]

i.de.a Diagonal

L’objectiu d’aquest text és crear debat sobre un fet actual que crec que és conegut per tots : el referèndum que s’ha fet aquest passat cap de setmana per decidir el futur de la diagonal. Jo estic entre la immensa majoria que està en contra d’aquest projecte i crec profundament que és d’una inutilitat incommensurable i un altre dels molts exemples que mostren que els polítics ja no tenen com a objectiu principal la millora del país sinó la popularitat i per tant l’obtenció d’escons( Però això és un altre tema).

En aquest cas l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ens ha tornat a mostrar la situació de desesperació que està vivint el partit socialista. L’alcalde ha estat fent de les seves aquests últims mesos per intentar salvar la seva situació en el mandat però l’únic que fa són propostes absurdes sense cap mena de coherència en comptes d’intentar solucionar els veritables problemes de la nostra ciutat. Ja varem perdre fa uns mesos una consistent quantitat de diners i de temps amb la idea, absurda i totalment fora de to, de fer unes olimpíades d’hivern a Barcelona. Barcelona, ciutat on predominen altes temperatures i el sol, disfressada de ciutat nòrdica. Cada cop que ho penso em sembla més absurd. I ara se li ha acudit de fer una votació per a que els ciutadans decideixin el que volen fer amb la diagonal. Qui som nosaltres per saber el que serà més adequat per a Barcelona? Una decisió com aquesta ha d’estar sotmesa a un estudi profund fet per especialistes i no per la població, tots nosaltres, que hem d’admetre que som totalment ignorants en el tema. A més, s’han gastat ja 3 milions d’euros en la propaganda i el sistema informàtic per la votació. 3 milions d’euros perduts ja en aquest fracàs que podrien haver-se invertit per donar treball a centenars de personers a l’atur o per qualsevol cosa amb alguna mena d’utilitat per al país. Però no, l’important és que la gent estigui contenta i que els votin. És clar, després de tants anys de dictadura a la gent li agrada anar a votar i formar part de les decisions del país. Però ja es fa cada any a les eleccions, aquest és el sistema democràtic! (tan fàcilment criticable per cert).

D'altra banda, a part de criticar la votació en si, també em considero totalment en contra de les propostes fetes. Cerdà, fa molts anys i gràcies a Déu que en aquells temps les coses encara es feien ben fetes, va organitzar la ciutat de tal manera que la Diagonal fos la via més apta per a la circulació ràpida, per anar d’una punta a l’altra de la ciutat en no masses minuts. I ara el que volen fer és canviar-ho tot, intentar que la gent hi passegi i col·lapsar tot l’eixample. On aniran tots aquests cotxes que avui circulen per aquesta avinguda? L’opció més adient hagués estat la creació d’un metro que anés d’una punta a l’altra de la Diagonal. Però això degut a problemes de clavegueram i altres línies de metro ha esdevingut impossible. Queda clar que Jordi Hereu ja ha inclinat el cap a la guillotina amb aquest últim fracàs, cosa que ell mai no voldrà admetre ja que l’únic que ha fet és culpar al tinent d'alcalde i fer-lo dimitir. Em sembla que no és això el que la gent vol que faci l’alcaldia de Barcelona i crec que ja és hora de que les coses es tornin a fer com cal, i que els polítics tinguin almenys una mica de seny alhora de prendre decisions.

Garzón, amigo, el pueblo está contigo

Gràcies.

Baltasar Garzón, jutge de l’Audiència Nacional des de feia ja més de vint anys, ha estat avui suspès per unanimitat del seu càrrec a causa d’haver començat una investigació dels crims de la guerra civil i del franquisme.

Garzón, apreciat i estimat per molts, alhora odiat per molts altres, és una persona amb una gran valentia. De fet, al llarg de la seva carrera, ha portat els judicis d’ETA, ha desemmascarat importants operacions de narcotràfic, de terrorisme internacional i la dictadura d’Argentina i Xile junt amb els crims comesos per Pinochet, molts d’ells resolts amb gran èxit. “Pas mal”. Per contra, no es pot negar la seva voluntat de ser el centre d’atenció en tot moment i voler sempre portar els casos més mediàtics. En tot cas, amb pros i contres, ha tingut una carrera a l’Audiència Nacional que podríem qualificar de molt bona. Però avui no em vull centrar en la figura de Garzón, sinó en la nostra justícia.

Doncs bé, com he dit al començament, s’ha suspès un jutge indefinidament del seu càrrec per investigar crims comesos pel franquisme. Què està passant? Ningú ho té clar sincerament, o almenys això sembla. El franquisme no està perseguit, però, si més no, és un tema del qual tothom s’intenta allunyar degut als mals records que ens porta i és un moment històric d’Espanya bastant mal vist ( per una immensa majoria ) per tot el que comporta i ha suposat tant al país com internacionalment. Per tant, no sembla descabellat que algú intenti desemmascarar culpables coberts pel temps i arxivats entre paperassa i pols. A partir d’aquí entrem en una sèrie de tecnicismes legals que poden permetre algú d’invalidar i culpar Garzón per les investigacions, obligant-lo així a deixar-les córrer. Però, després d’asseure el jutge al banquet dels acusats, com pot ser que hi hagi unanimitat a favor de suspendre’l indefinidament? D’aquí podem treure algunes conclusions. O bé la nostra justícia està podrida i necessita aires nous, o bé Garzón no tenia gaires amics dins l’Audiència Nacional. Analitzem. Si mirem quines organitzacions o partits estaven pel mig de la querella contra Garzón, ens apareixen noms com La Falange, Manos limpias ( organització d’ultradreta )o Fuerza Nueva, que ja havien presentat denúncies contra el jutge en anteriors casos. Tornem al gra. Si hi ha hagut unanimitat alhora de suspendre’l, això vol dir que dins la nostra justícia, per dir-ho d’una manera suau, hi ha encara molta merda que viu anclada en el passat. Per què ha de ser així? Per què no es pot canviar, si tothom sap que no és això?

Jo em quedo amb el moment en el qual el Sr. Garzón es despedia i entrava en el seu cotxe privat, rebent efusius crits de suport per part del poble. Sr. Garzón, ha sortit per la porta gran, molta sort a La Haya.

Un i altre cop.

Ara que et manca el suport

és quan sents defallir el temps

en la seva grisor ininterrompuda

i cadascuna de les gotes seques de pluja

et perfora la pell

i et va oxidant els ossos,

corcant-los a base d'un àcid de color cianur.

No trobes res

en els grans camps de paraules

que van perdent la verdor

a mesura que l'hivern s'instal·la.

Només esperes

no perdre't

en una prosa que s'esmicola

a cops de vida urbana,

com els bocins de gel del camí

que en un matí primaveral

són trepitjats un i altre cop

per sabates negres

i horaris foscos

i sempre les mateixes corbates.

Falsas Visiones (pensamiento repentino)

Ahora somos anti-viejos. Imagínense un hombre. Un hombre que vive de un pasado que empieza a desaparecer pero que quiere hacer creer al mundo que todavía es aquella persona anarquista, fumador de marihuana y revolucionario sin causa. Una persona real con dos máscaras; un pasado y un presente unidos en un solo cuerpo. Ahora es profesor de filosofía en un colegio de adolescentes, tiene 4 hijos, una admirable esposa y la pasión por los libros. Me pregunto, después de saber varias cosas de él, qué es realmente ese ser. ¿Un niño amigo y compañero de los alumnos, o amante de alumnas, o simplemente un hombre de cincuenta años, casado y con responsabilidades? ¿Quién es él? ¿El pasado que no puede olvidar? O ¿El presente que no ama? 0 ¿Los dos tiempos forman su ser?

Ahora somos anti-pijos. Imagínense una mujer pija. Una mujer que vive por la ropa, por su imagen, por su aspecto. Una mujer real que lleva un adjetivo material para hacer ver lo que seguramente no es. Es una persona real con dos máscaras: la ropa y la persona que está debajo de ella. Es una chica guapa, amable, atenta, cariñosa, entrañable, inteligente. Me pregunto, después de saber varias cosas de ella, que es realmente esa persona. ¿Una mujer que quiere ser juzgada por su aspecto, dedicando su hermoso tiempo en complementos para rellenar su aspecto ya bello de por sí? O ¿La mujer extraordinaria que sólo se puede conocer cuando hablas con ella? 0 ¿Los dos aspectos forman su ser? ¿Es ella esa mujer que quiere crear esa visión de ella misma completamente alejada de la realidad? ¿Por qué se esconde detrás de toda esa mierda?

Ahora somos racistas. Imagínense un inmigrante que ha venido a molestar en nuestro país. Un hombre real pero negro que ha venido a quitar el trabajo a todos los españoles de sangre pura que están en la gran España. Es una persona real con dos máscaras: la piel y la persona que está debajo de ella. Es un chico sacrificado, que ha dejado lo poco que tenía en su país para reanudar una nueva vida llena de falsas promesas. Una persona que trabaja 16 horas diarias para poder enviar la mitad de su sueldo a Marruecos para que su esposa y sus 12 hijos puedan comer. Me pregunto, después de saber varias cosas de él, que es realmente esa persona. ¿Un simple negro sin corazón que ha venido a hacernos daño, a robar, a quitar trabajo? O ¿Un hombre que lucha para una familia y que renuncia a todo lo que tiene para poder empezar de nuevo? 0 ¿Es nuestra visión hacia él el conjunto de los dos?

¿Qué conocemos nosotros de los otros? ¿La máscara del pasado, ropa o piel? O ¿La máscara de la persona responsable, entrañable o trabajadora?

Señores, los prejuicios corrompen a todo ser humano. Vemos y opinamos. Que es muy diferente a: conocemos y opinamos. Nuestra conclusión será diferente. Conozcamos queridos lectores, tengamos la ambición de ir más allá, de conocer, de experimentar. Tenemos que leer, viajar, mirar, analizar, pensar para poder destruir o simplemente cambiar los prejuicios que la sociedad crea. Tenemos que ser más fuertes que una simple masa de gente ignorante y sin corazón. Hem de lluitar contra la ignorància, contra aquella gent que ens vol menjar el cap, contra aquella gent que menteix i parla sense saber. Hem de dir NO a tot allò que fomenti el racisme, els prejudicis, la incompetència. Perqué es això el que volem. Perqué no és això el que hi ha avui. Repeteixo, NO ÉS AIXÒ.

La avaricia rompe el saco

Molts de vosaltres, lectors, coneixereu la famosa cançó de Bob Dylan anomenada “The answer is blowing in the wind”. Jo la trobo fantàstica, sincerament. Debeu pensar ara mateix què és el que us estic explicant i què feu a aquestes hores intempestives de la nit llegint aquest text i perdent el vostre preuat temps. Doncs bé, aquesta cançó ens parla, o almenys és interpretable que ens parli sobre l’egoisme de l’ésser humà. I la resposta a això, amic i gran Dylan, no està al vent.

Els éssers humans sempre ens hem deixat emportar, i dic hem, perquè m’incloc i crec que tothom hauria de fer-ho, pels interessos materials. És una llàstima, però és així. Des de la prehistòria, on qui posseïa el foc no el compartia per por a perdre’l hem conviscut cara a cara amb l’egoisme. Més endavant, amb la aparició de les grans civilitzacions, el poder, tant polític com material era molt preuat i qui el tenia, generalment no el volia compartir. És molt probable, gairebé segur, que els defectes dels humans s’arrosseguin al llarg del temps i malauradament vagin a més. Aquest no és una excepció. Avui en dia, convivim amb aquest defecte ( i amb molts més ). Avui intentaré no parlar de l’egoisme a la política, tot i que em serà difícil no posar exemple, ni criticaré cap sistema polític. Criticaré l’ésser humà i el seu instint.

Com he dit, sempre volem més, no tenim límits. Podríem pensar que és ambició, però arriba un moment on el got vessa i l’ambició passa a ser egoisme. La cançó ens diu, en un dels seus versos, que quantes orelles cal que tingui una persona per sentir tota la gent que plora. Realment la gent que té el poder ( polític o econòmic, no importa ) no s’adona del que passa al món? Jo crec que si, i pels seus interessos, ja siguin econòmics ( maximització de beneficis per la seva multinacional farmacèutica, per exemple ) no fan res per evitar els problemes. Milions de persones moren cada any al món per culpa de malalties que ningú està interessat a investigar perquè no produirien suficients beneficis per amortitzar una gran inversió de capital. Es pot defensar la figura de l’empresari, però fins un límit. Un altre exemple, encara més sorprenent; amb tots els béns materials del Vaticà ( tema que no tocaré per respecte ), es podria abolir dues vegades la pobresa al món. Sona, com diríem avui, “heavy”, però és així. El mateix que passa amb els grans empresaris, o les grans institucions, passa amb els governs i les seves polítiques. Que ho preguntin als implicats en el cas Gürtel, o a l’apreciat Sr.Millet...tela! La cançó no deixa escapar aquest aspecte quan diu: Yes, and how many deaths will it take till he knows that too many people have died? No em refereixo a res més que la forma d’actuar de no sé quina gran potència mundial a països orientals on, curiosament hi ha grans pous de petroli. Senyor Bush, que sàpiga que l’11 de setembre de 2001 i la seva voluntat de revenja va sonar a excusa. I com aquest cas, molts més, i no cal creuar l’oceà. Però bé, al cap i a la fi, egoisme. I no volem això. I costarà canviar-ho.